PARE DE DIA

PARE DE DIA

dissabte, 30 de maig de 2015

LA VIDA ÉS DURA

 
 
L'altre dia redactant l'anterior article vaig recordar una frase que he tornat a sentir diverses vegades per part de pares i mares. En un curs de formació sobre educació respectuosa que vaig tindre la sort d'impartir, una de les persones assistents va fer un comentari després d’haver estat parlant sobre escoles actives (lliures, alternatives, democràtiques). Deia que el xiquet que acudia a una d'aquestes escoles no anava a estar preparat per a la vida, que LA VIDA ERA DURA, que aleshores, després de viure uns anys en la seua bombolla no podria enfrontar-se a la vida real.
 
Des del punt de vista dels xiquets tindre una bombolla és sentir-se segurs i estimats  i els garanteix un espai on desenvolupar-se amb plenitud. La majoria de pares i mares en creem una a casa, però de vegades quan van a l'escola ixen d'aquesta bombolla i van a parar a una institució on la sensació d'amor i seguretat s’esvaeix mentre sona la música i es posen a la fila.

Mirem a veure què ens ofereixen de diferent els dos tipus d'escola dels quals hem parlat. Aquesta serà una visió general i sense voler ofendre a ningú. Basada en la meua experiència pròpia, les lectures i les formacions que he fet.
 
A les escoles convencionals en la majoria de casos hi ha  molts mecanismes de control sobre l'individu: la fila, la rigidesa de l'hora d'entrada i eixida, les tasques obligatòries i de vegades inadequades per a alguns alumnes, els càstigs i recompenses, les agrupacions per edats en compte de per interessos o capacitats, l'autoritarisme dels adults, i algunes més que podríem afegir a aquesta llista. Aquests mecanismes minen l'autoestima, potencien la necessitat d’aprovació exterior, augmenten la competitivitat, estableixen relacions d'autoritat i jerarquia, algunes vegades anul·len la creativitat. Tot açò té un origen i una motivació: l'escola prussiana. En aquest enllaç d'un fragment del documental La educación prohibida s'explica el com i el perquè de l'escola convencional.


 
A la majoria de projectes d'educació lliure s'hi proporcionen tasques que parteixen de la motivació intrínseca; s'hi treballa la resolució de conflictes de manera respectuosa, on l'adult no dóna les solucions, sinó que posa en marxa l'escolta activa; es marquen límits, pocs i clars, que ofereixen un marc de seguretat; els adults acompanyants accepten els sentiments (positius i negatius); les normes són consensuades i establertes en assemblees pels xiquets; s'hi dóna molta importància a l'autoregulació en l'hora de menjar, dormir i anar al lavabo, entre d'altres.
 
Aquestes  experiències fan que la majoria de persones que han viscut d'aquesta manera tinguen més capacitat de triar allò que volen fer i esforçar-se per aconseguir-ho, una capacitat creativa molt desenvolupada, molta autonomia en la resolució de problemes, tendència al treball cooperatiu i altes quotes d'autoestima. Vos pose el cas de Sudbury, una escola que fa molt de temps que està en funcionament i té ja exalumnes en edat adulta: http://www.sudval.com/05_alumni.html
 
Aleshores, tenim dos formes d'entendre la preparació per a la vida: en un es donen les circumstàncies per a desenvolupar-nos en llibertat i l'altre acaba anul·lant algunes de les capacitats de cada individu, fent-lo passar per l'anella que el sistema actual ha creat.

Reprenet la pregunta amb la qual ha començat aquesta reflexió: pense que la vida no és FÀCIL, que presenta molts obstacles, des de ben menuts. Aprendre a moure't, expressar-te, relacionar-te, identificar-te, jugar són tasques que requereixen una concentració i un treball molt intens i porten associades moltes frustracions. Podríem dir que la vida és dura si no podem superar els obstacles o si ens sentim incapaços de fer-ho amb o sense ajuda. És a dir, la duresa de la vida ve donada per la nostra capacitat per a acceptar i superar els reptes que ens ofereix dia a dia. L'escola activa prepara un entorn de seguretat i amor per tal que el xiquet experimente de forma autònoma els seus propis límits, es trobe amb entrebancs i frustracions i tinga sempre un recolzament per assimilar-los i superar-los. I això és el que el prepararà millor per a les parts més negatives de la vida: haurà tingut molts anys per desenvolupar recursos per resoldre conflictes i reposar-se a les frustracions. L'escola activa els dóna resiliència. 
 
 

 

diumenge, 17 de maig de 2015

DE MAJOR VULL QUE SIGA... FELIÇ


Fa uns dies que em ronda pel cap aquest concepte que tenim els pares i les mares sobre el futur dels nostres fills.

Hi ha molta gent a qui, quan se li pregunta sobre què voldria que fóra el seu fill, diu que vol que siga feliç. En un principi, una gran majoria de nosaltres coincidiríem amb aquesta afirmació, sobretot perquè té una aparença d'apertura, d'acceptació de les seues decisions (ja no s'estila allò de voler que continue la nissaga profesional de la familia). Però hem de tindre en compte una cosa: el concepte de felicitat dels nostres fills no és el nostre. Això ens pot portar a un conflicte de valors, hi haurà fills que trobaran la felicitat treballant en un bar o una obra, d'altres invertiran anys de la seua vida per estudiar medicina o enginyeria per salvar vides o  fer un món millor en una ONG a l'Índia, pot ser que algú es faça esportista i puga viure de l'esport, mestre, músic o tal vegada decidisca, si té fills, dedicar-los el temps i l'atenció que pensa que es mereixen i deixar de banda la seua activitat professional per fer-ho. En qualssevol dels casos suposem que siga feliç, i ací també coincidiríem la majoria.

Però després hi ha casos en què la felicitat costa de vore des dels nostres ulls d'adult amb un recorregut per la vida més llarg i amb les nostres idees ja establertes. Què passa si el nostre fill és feliç sent policia o militar, o polític corrupte, què passa si viu al carrer i es busca la vida dia a dia per menjar amb la seua flauta i el seu gos, o decideix que no vol anar a la universitat perquè et diu que en els primers 6 mesos ha vist que no està aprenent res.

La meua reflexió ha acabat amb dues conclusions. La primera és deixar de pensar tant en el futur i centrar-nos en el moment actual: gaudim del moment en què es troben els nostres fills i gaudim de les aparentment xicotetes coses que fan cada dia: repeteixen, inventen, descobreixen, tasten, oloren, pateixen, gaudeixen, etc. Estiguem amb ells ara, el futur ja vindrà, estiguem amb ells acompanyant-los, guarnint-los de seguretat, confiança i autoestima. Confiem en ells i de segur que el dia de demà ens ho tornaran, i si no és així caldrà seguir volent-los.

La segona és fer-nos a la idea que d'ací a uns anys seran persones que hauran de prendre decisions rellevants en les seues vides, i si hem sigut capaços en els anys anteriors de deixar-los decidir, errar i rectificar, els haurem preparat per a ser persones segures d'elles mateixes amb una visió més madura de com són i com reaccionen. Cal també preparar-nos per a fer un pas endarrere i acompanyar-los des de més lluny, tindre en compte que és la seua vida. Nosaltres tenim, com he dit abans, la missió de guarnir-los de les eines necessàries perquè pugen triar lliurement el que volen fer. Des de molt menuts els xiquets coneixen les seues necessitats, la nostra tasca doncs és desxifrar-les i donar les condicions perquè puguen cobrir-les.
 
Així doncs, la base perquè  una persona siga feliç pot residir en la seua sensació de llibertat i aquesta passa perquè siguen responsables sobre el seu cos, els seus pensaments i les seues accions, de manera que intentem que els nostres fills tinguen aquesta sensació.
 
S'obre el debat.

 

divendres, 15 de maig de 2015

LA CASA PLENA




Ja fa unes setmanes que que tinc la casa plena, plena de xiquets i xiquetes. Potser tres no pareix un número per omplir res, però és que aquest tres s'ha de multiplicar o elevar a alguna potència.
El cas és que cada un d'aquests xiquets arriba a casa amb tot: no es deixa res fora o a l'entrada (tret de les sabates i els seus familiars).
M'he adonat del canvi del concepte adaptació dins de l'educació conscient. Normalment es parla de l'adaptació del xiquet, però en aquest cas és l'adult de referència en la casa el que ha d'anar coneixent i ADAPTANT-SE a les necessitats, inquietuds i prefrències del nous habitants de la casa. El punt d'inflexió arriba en el moment de cobrir les necessitats físiques com la son i la fam, ja que ací sí que procure que coincidisquen, no per imposició, naturalment, però si ofrerint-los o deixant que s'apropen a la cuina on mengem, deixant el joc o el que estiguen fent.
Per altra banda, l'experiència de poder observar-los mentres juguen, deixar-los jugar, oferir-los de vegades reptes o experiències noves, és altament enriquidora des del punt de vista profesional: moltes d'aquelles coses que has llegit o t'han contat en les formacions i que veies amb els teus fills i els dels amics, ací tens la sort de poder gaudir-les tots els dies.
Us deixe amb algunes imatges del que ha passat aquests dies per casa. Ja us contare més coses.
Voldria agrair a les famílies que em deixen publicar les fotos i també la seua confiança amb mi per deixar que, mentres ells no poden atendre'ls, ho faça jo.
L'hora de menjar
Busca i  rebusca
Tot fora!

Junts, però cadascú al seu joc 

Què  hi ha  al fons d'aquesta Caixa?